dilluns, 25 d’abril del 2016

EKO PROJECT

L'altre dia vam decidir fer un pas més enllà amb el projecte. Necessitàvem reestructurar l'organització per tal de poder acollir a més gent al projecte. A més, ara mateix treballem un grup, de diferents racons del món (Itàlia, Inglaterra, Síria, Iraq, Palestina, França, Països catalans, ...), però amb una mateixa sintonia. Som voluntaries independents, sense necessitat de portar una armilla identificativa d'una ONG i que (ens) estem demostrant que amb energia, autorganització, autogestió i idees clares es pot arribar molt lluny.

Ara mateix som EKO PROJECT, i la conforma el Projecte educatiu de l'escola i l'Espai infantil, més el cinema als vespres, l'Espai de dones, la Cuina, i el Grup de contrucció.

Faig una crida a sumar-se al projecte a tota persona que tingui el temps i les ganes de venir! Òbviament a tothom, sigui el temps que sigui, però sobretot a aquelles que tinguin intensió d'estar-s'hi temps. Les persones que tenim més responsabilitats fa ja moltes setmanes o mesos que estem aquí (algunes des d'octubre, imagineu...) i cal començar a anar pensant en relleu i delegació. Delegar és confiar i jo confio amb la quantitat de persones que hi ha al món, amb mirada rebel i inconformista. Que, tot i que saben que la solució del problema d'arrel és que obrin les fronteres, mentrestant, volen compartir el temps i la resistència amb aquestes persones que han fugit d'una guerra per trobar-se estancades a Grècia. Les que senten que la Unió Europea no les representa, perqué creuen que cap persona és il.legal i un altre món és possible.

Tota persona interessada, envieu correu a volunt.eko@gmail.com o missatge a la pàgina de facebook Eko Project ( https://m.facebook.com/Eko-Project-1555396161421461/)
Si és en anglès ho farà més fàcil però que l'idioma no limiti a ningú ;) Tinc un anglès de pena i me n'he ensortit prou bé!

dimarts, 12 d’abril del 2016

Què ens cal per rebentar els carrers?

Cada cop se'm fa més difícil escriure en aquest blog. No sé si és perquè les energies van minvant o potser perquè sempre tinc masses històries per explicar que al final ja no sé ni què escriure, ni com expressar tot el que vaig sentint. 

No sé si explicar-vos que per motius de feina he hagut de tornar durant una setmana a Catalunya i com és de difícil acomiadar-te, encara que sigui només per una setmana, de la gent que he conegut al camp. Sobretot perquè tal i com estan les coses, mai saps si quan tornis aquestes persones encara hi seran. L'última conversa que vaig tenir al camp abans d'encaminar-me cap a l'aeroport va ser amb un grup de kurds que estaven a punt de pujar a un autobús de l'ACNUR que es dirigia cap a un camp militar. La Sara i jo els explicàvem que no podíem assegurar que el camp al que els portaven estigués en unes condicions dignes, tot el contrari. De fet, l'últim bus que va marxar, al cap d'unes hores tornava perquè la gent, veient les condicions, deia que en aquell camp fastigós no es quedaven. Però la resposta dels kurds em va deixar petrificada. Deien que simplement agafaven el bus per fer camí altre cop cap a Síria. Que volien tornar a casa. La Sara i jo no podíem creure el que ens estaven dient i amb senyes i el nostre àrab/anglès apanyat els preguntàvem perquè volien anar a Síria, si fugien d'allà. La resposta va ser molt clara: "Mafi money" (No diners). No calculaven que Europa els tractaria tan malament. No pensaven que es quedarien retinguts enmig del no-res on poc a poc s'anirien gastant tots els seus estalvis absurdament. Nosaltres vam advertir que el viatge de retorn seguia essent molt perillós. Tal i com estaven les coses, podien quedar retinguts a Turquia en algun Centre de Detenció, o potser de tornada alguna màfia els enganyava i els robava, o potser algun policia feia un abús de poder i rebien algun tipus de maltractament... És increïble com les persones, tot i no parlar el mateix idioma, es poden entendre tan i tan bé. Vaig entendre perfectament el que em volien dir. "Mira el teu voltant. Aquí no tenim futur i ja no tenim res a perdre". Hi ha persones que s'han cansat, i que volen llevar-se al matí pensant que són elles les que decideixen què serà de la seva vida. No sabeu la vergonya i el dolor que em va fer aquesta conversa. Si a aquestes persones refugiades, que fugen d'una guerra, durant el seu viatge de retorn els passa res, serà responsabilitat nostra. Comencem a assumir que com a europeus estem carregant moltes vides a la nostra esquena. Ja ho portem fent fa anys a la frontera amb Ceuta i Melilla, i ara anem sumant i sumant vergonyes. 

Foto de David Zorrakino


A tot això, no em queden paraules per explicar el que es va viure l'altre dia a Idomeni. L'exèrcit de Macedònia tirant bombes de gas lacrimogen al camp, juntament amb bales de goma, amb la complicitat, és clar, de la Unió Europea. Aquesta gent fuig d'una realitat terrorífica i nosaltres les rebem amb més balles, centres de detenció, més bombes i més por. Les estem matant poc a poc. No és una exageració, ho dic perquè ho veig.   


També podria dedicar aquest post a coses boniques. Com la visita que Txarango va fer al camp i que van dedicar a repartir energia renovada, que les que hem estat al camp, sabem que aquesta energia val or. És millor que veieu aquest vídeo, que explica molt millor la seva visita que no el que us pogués explicar jo. En qualsevol cas, gràcies Txarango per repartir alegria rebel al camp i per intentar fer tanta denúncia com sigui a terres catalanes.  Txarango als camps de refugiats d'Idomeni 
D'altra banda, us recomano molt que seguiu la feina de Stop Mare Mortum, que fa poc va guanyar el premi a millor iniciativa solidària durant els premis del Català de l'any. Els vaig conèixer al camp, i a part de ser persones fantàstiques, tenen les coses molt clares, un discurs amb el que em sento molt reconeguda i amb ganes de fer molta feina. 

Avui no podré allargar-me molt més, però us convido a que vingueu a la concentració que es farà avui al Masnou i a la xerrada que es farà dimecres a les 19h al Cafè del Mar amb Stop Mare Mortum i jo mateixa representant el grup que ha tirat endavant la campanya Sols el poble salva el poble.



 

dimecres, 30 de març del 2016

La satisfacció

Dimecres 30 de març.

Sabeu aquella sensació de satisfacció? Aquella que respires i sents que mai hi ha prou aire el pit de lo inflat que el tens? Doncs avui, durant un instant, no hi havia prou aire al camp d'Eko per entrar al meu pit.
Avui, per fi, després de setmanes de molta feina per part de moltes persones, per fi s'han iniciat les classes d'àrab per la canalla. Les classes són gestionades per tres mestres siries i una voluntària palestina i ho fan de meravella.

A partir de demà, si tot va bé, comemçarem classe de kurd, amb dos mestres del Kurdistan de la zona d'Iraq, i classe d'anglès que han demanat diferents joves del camp.

La gràcia no és només que estigui funcionant tot plegat, sinó palpar que la idea que són les pròpies persones refugiades les que poden ser protagonistes del que es faci en aquest espai, pot ser una realitat.

Veure les cares d'alegria i il.lusió dels nens i nenes amb les que convivim cada dia és un plaer molt gran. Que comparteixin les seves vivències i emocions suposa una injecció d'energia que fa que tot prengui, per uns instants, una mica de sentit.


Pd: us regalo alguns dels dibuixos realitzats a l'espai. Un és la representació del viatge cap a Lesvos d'un dels nens, l'altre és l'espai infantil del camp. Em direu que no són uns peazo d'artistes!!??

dilluns, 28 de març del 2016

Actualització dins el caos



Per fi una pausa després d'uns dies de molta intensitat. Una pausa en aquesta quotidianitat estranya i boja que tenim. Perquè sinó, us asseguro que em torno majara.


Per una banda, cada cop el "no tenim res a perdre" va guanyant terreny. Han iniciat la vaga "No water, no food. Open the borders" que ve a dir...no volem una ajuda humanitària que ens reparteixi plàtans cada matí, sinó que d'una vegada obrin les fronteres i tinguem un futur. Algunes d'elles porten anys pululant pel món, i tot i demostrar molta paciència, al final s'esgota. Em genera vergonya profunda formar part d'aquesta UE tan poc humana i solidària, que a la primera de canvi pacta tractats infames amb Turquia. Res de nou, hi ha moltes que fa temps denuncien que amb la UE no tenim futur.

El nou tractat amb Turquia és un pacte que passarà a formar part de la nostra història. Podeu llegir aquest article de l'Hibai que fa una explicació molt interessant:
http://www.elcritic.cat/mon/perque-acord-contra-els-refugiats-ue-turquia-es-una-vergonya-8674perque-acord-contra-els-refugiats-ue-turquia-es-una-vergonya-8674


La tensió al camp augmenta i cada cop hi ha més concentracions i manis. L'altre dia un home va tirar-se un bidó de gasolina a sobre i va intentar cremar-se, però no ho va aconseguir perquè tot de gent es va tirar a sobre i ho va impedir. Jo estava a un metre d'ell i em vaig quedar totalment paralitzada. La seva cara ho deia tot. Ell va acabar detingut una nit, però tres més ho van fer els dies següents i un d'ells ha mort.




La situació legal de les persones refugiades que es troben actualment a Grècia és MOLT confusa i això genera encara més angoixa. Ara l'AGNUR diu que els dimecres de 9a 10 farà skype amb les refugiades que ho demanin per fer sol·licitut d'asil. Quan ens va assabentar de la notícia ens va agafar un atac de riure de lo estúpid que sona i vam començar amb l'humor negre (una eina que utilitzem molt per poder fer de tot plegat més portable). Han aparegut camions als camps, amb la intensió d´emportar-se a la gent a camps militars que per una banda, tindran unes millors condicions que a Idomeni (no és difícil) i d´altra banda, podran entrar i sortir però sense les seves pertinences fora -això expliquen les mateixes refugiades-. També ens han dit que els estan distribuint les persones refugiades per orígens, o sigui, totalment segregades i que la informació que els donen no és segura. Per exemple, una voluntària van sentir que personal de l´AGNUR deia "Tu tranquil, que et portem a aquest camp i al cap de tres mesos, un avió i cap a Europa!". L´energumen que ha estat capaç de dir això no sé si és conscient de lo realment perjudicial que és per aquestes famílies seguir rebent informació errònia i que ningú pot assegurar (ni la mateixa AGNUR diu saber què passarà amb aquestes persones). 




Però dins tota la misèria i desesperació, també hem pogut viure coses boniques. Hem estat preparant un punt d´informació al camp, per poder penjar les diferents activitats que s´aniran fent aquests dies, informar de la distribució de material i informació política i jurídica.
A mode de presentació, hem dit (de fet, ja ho saben perquè ens passem el dia al camp i algunes ja són colegues nostres) que el nostre objectiu principal és que obrin les fronteres i que recolzarem totes les seves reivindicacions, però mentre no hi ha aquesta possibilitat, volem recolzar-les, lluitar i treballar amb elles, no per elles.  



A més, per fi hem construït un espai infantil, que té la intenció de ser gestionat conjuntament amb les refugiades. Ha costat però al final ho hem aconseguit!

El tema és que fa uns dies ens vam posar a construir les tendes, ens vam posar només amb la més gran, de 45m2. L'endemà, mentre nosaltres érem a Salònica, el vent la va tombar i altres companyes del camp ens la van recollir per què no es fes malbé. Tot i així, quedava encara la construcció de terra que havíem fet amb palés i més fusta, i que pretenia pujar la base un pam per evitar problemes amb la pluja i també ser més còmode per posar-hi estores, coixins i altres coses. La mateixa nit, però, refugiats i refugiades van decidir que aquella fusta els aniria molt bé per cremar-la a les fogueres ^^'.

Total, que l'endemà ens vam llevar amb els ànims sota mínims i sentint-nos incapaces de fer res que tingués sentit. Però alhora, el dia que vam passar a Salònica comprant material infantil per les tendes ens havia engrescat prou com per no decaure. Teníem de tot, escacs, coixins, cotxes, malabars, pissarres, llibretes, pintures, guixos, cartes, cordes, pinzells,prestatges.. De tot. Tot allò que gràcies a les que esteu col·laborant vam poder aconseguir per deixar les tendes com l'espai més increïble d'Eko Station. Malgrat això, hem tingut dies de pluja i molt de vent que ens han impedit construir de nou, a més de festius nacionals grecs que no ens han permès comprar més material i roba.

Ara bé, tampoc no hem estat perdent el temps, aquests dies els hem dedicat a parlar amb les persones del camp. Ha estat una de les feines més necessàries que hem fet. És per això que la tenda no l'hem construïda soles, més aviat no l'hem construïda nosaltres sinó que han estat elles mateixes les qui s'han posat a currar sabent que entre totes podríem fer aquest espai per la canalla. 

Així que ja ho veieu, ara tenim dues tendes increïbles que a partir de demà començarem a omplir de colors i alegria i que vàries persones del camp ja ens han dit que volen participar per dinamitzar.




Mentrestant, seguim pensant en compres massives d'altres coses necessàries. Cal roba interior, molta, també palanganes i sabó per rentar la roba, i olles i paelles per a cada família, ja que ara mateix bullen l'aigua en llaunes rovellades.



Aprofito, tancant el post al blog, per dir que tot i la duresa de la situació i de les històries de vida que ens marquen dia a dia, ens reconforta moltíssim la solidaritat que s´està movent al Maresme i, des d´aquí, envio una forta abraçada a totes les que esteu movent aquesta campanya de solidaritat tan fantàstica. Ja no parlo dels diners que es recullin, que us assegurem que mirarem de que siguin molt ben utilitzats, sinó per la voluntat de recolzament que implica. Un cop més, sou increïbles.

diumenge, 20 de març del 2016

Si no es pot ballar, no és la meva revolució


No tots els dies es pot dir que vas a dormir amb més coses positives que negatives. Anar a dormir amb un somriure és un tresor. I ahir va ser un dia d´aquest.
Va començar la tarda anant a una concentració al camp d´Idomeni. Em quedo perplexa de veure com estan les persones refugiades. Estan enfadades, frustrades, cansades, malaltes...però mantenen la calma. Jo no sé a què està jugant la UE. Comentàvem amb la Sara que sembla que estiguin buscant arribar al límit de la seva paciència, per a després, quan exploti algun fet violent, tinguin l´excusa perfecte per dir ”Veieu que violents que són aquests musulmans? ”. Són pures suposicions, però és que si estiguéssiu aquí, segur que confabularíeu tant com jo.





Doncs això, que estàvem a la concentració improvisada i va ser molt bonic. La canalla va fer la seva pròpia pancarta, i tothom estava allà a l´espera que els mitjans puguin explicar tot el que senten aquestes persones.

Un cop acabada la concentració i d´haver fet un vol pel camp distribuint ”wellis” (botes d´aigua), vam anar al camp d´Eko on ens esperava el millor del dia.

En Samuel, un dels voluntaris amb el que comparteixo més hores de curro i que fa molts mesos que s´està deixant la pell com el que més, va pensar que seria bona idea fer un cinema al camp. I dit i fet!
Vam estar mirant una estona dibuixos animats amb els més petits i va ser un èxit total. I per acabar, a mode de tancament, vam posar una cançó i vam ballar...però tothom sap que ballar només una cançó és físicament impossible, així que sin quererlo ni beberlo teníem a tot el camp allà, ballant danses típiques de Síria i amb una festa grossa fins les 11.

I això no s´acaba aquí, avui ens han convidat a una festa per celebrar l´any nou kurd i farem una gran foguera.

Tenia la necessitat d´escriure aquest post perquè necessitava, dins de tant horror i indignació, mostrar les coses boniques que succeeixen aquí i els moments preciosos que em regalen les persones que vaig coneixent durant aquesta experiència.

divendres, 18 de març del 2016

Ràbia

La capacitat de resistència de les persones és una passada. M'ho demostren dia a dia les persones que conec al camp. No deixa de sorprendre'm les històries de les persones que vaig coneixent.
Em vaig comprometre amb mi mateixa a intentar no vincular-me molt amb els refugiats. Per una qüestió de cures cap a mi, per poder aguantar bé l'experiència. El què passa aquí i tota la història que porten a les esquenes traspassen límits inimaginables. Però com era d'esperar, les seves vivències t'entren ben endins i et trenquen encara que no ho vulguis.
És l'exemple d'un noi afganès que vaig  conèixer el primer dia i que l'altre nit vam trobar-nos-el coix i amb cara de dolor i frustració. Vam preguntar-li  si estava bé i ens va explicar que havia intentat creuar la frontera. La policia de Macedònia havia apallissat  a tota la família -anaven 10- i havien deixat anar gossos per espantar-los abans d'obligar-los a retornar a Idomeni. Per tornar al camp havien de passar pel riu que vau veure per la tele l'altre dia, i a ell li havien esguinçat el turmell.
El vam acompanyar a la tenda de MSF i li vam portar uns pantalons i mitjons secs...però en arribar a la caseta dels metges vam veure una cua d'unes dotze persones mínim en la mateixa situació. La nostra cara d'estúpids, frustrats i de ràbia era més que evident. No us podeu imaginar l'odi i la frustració que es movia dins meu.

No calen masses conclusions ni comentaris. #OpenTheBorders #SafePassage #FuckThePolice #FuckUE

Foto de Gabriel Tizón

dimarts, 15 de març del 2016

Sols el poble salva el poble

Anem de cara a barraca en aquest post. :)

Amb un grup de persones, que ja fa dies que està currant a tope a Idomeni es vol començar a treballar en el nou camp de refugiats que li diuen Eko (el nom de la gasolinera on s'ubica el camp). Com que el gran camp d'Idomeni està totalment saturat i inundat, la gent s'ha mogut. La descoordinació es fa palpable al camp gran i és molt comcomplicat trobar-hi solució perquè la situació és extrema i complexa.

El grup del que us parlo es vol centrar aquest petit camp nou (on ara ja deu haver-hi unes 1000 o 1500 persones) , on procurarà coordinar-se amb altres organitzacions per una millor tasca. El primer que es pretèn és fer un anàlisi de quantes persones, edats i origens hi ha (aproximadament) per fer reparticions racionalitzades i la contrucció d'una cuina i un espai comunitari.

Hi ha moltes necessitats, i la vostra col•labració, més enllà de sortir al carrer per exigir unes vies segures i unes polítiques internacionals humanitàries i dignes, serà molt benvinguda i necessària!!!

 Posarem tres punt de recollida al Maresme:

- A L'Espai Culinari del Cafe del Mar, a Mataró. Carrer Santa Rita 1. Cafedemar.coop per consultar horaris.

- Al bar Marina, a la plaça de l'Ajuntament a Premià de Mar.

- A la botiga Anem al gra , al carrer Itàlia 46 al Masnou. Dill a div de 9'30 a 13'30h i de 18 a 20'30h i diss de 9 a 14h.

Tota aportació serà benvinguuda!! Igualment, si es fa quelcom més, us anirem avisant.

Els diners seran enviats cap aquí, sense intermediaris, i pel grup de facebook "Camí d' Idomeni" anirem explicant amb què ens gastem els diners. Per qualsevol qüestió, no dubteu en preguntar per privat al facebook ;)

Podeu anar seguint les novetats pel twitter amb @DavidZorrakino, @SaraMMP i @truita_armada.

Una abraçada i gràcies per avançat!